Arxius PDF - Per obrir-los necessiteu l' Adobe Acrobart Reader
Estiu 2003: LLEI 22/2003, de 4 de juliol, de PROTECCIÓ DELS ANIMALS.
Febrer, Març i Abril de 2003: Controls de Salut GTV per a Mascotes
Estiu 2002: Quan és necessari trucar d'urgències al veterinari ?
Maig: Les Infraccions més vigilades
Abril: Al·lèrgies Humanes als Animals Domèstics
Març: Gossos Ben Educats i Propietaris Responsables - (PDF)
Gener, Febrer i Març 2002: Controls de Salut GTV per a Mascotes
Desembre: La Alimentació dels Cadells -
(PDF)
Mireu-vos també, més avall, l'article:
" LES MASCOTES, REGAL DE NADAL "
Novembre: Les Eutanàsies en Animals - (PDF)
Octubre: L' Artrosi Canina - (PDF)
Setembre: Les Assegurances per a Gossos - (PDF)
MÈTODES I AVANTATGES DE LA ESTERILITZACIÓ EN ELS
GATS
La espècie felina és molt
prolífera; en un espai de temps de 2 a 3 anys una parella de gats pot
engendrar més de 300 descendents.
Actualment neixen més gats que propietaris hi ha per acollir-los.
La esterilització és el millor mètode per lluitar contra
la superpoblació felina.
En el llenguatge quotidià, la expresió "gat castrat" o
"gat esterilitzat" s'aplica tant als mascles com a les femelles que
han sofert una intervenció quirúrgica per a impedir que puguin
reproduïr-se.
MÈTODES:
a- Per a les GATES:
La esterilització temporal: es realitza mitjançant
un tractament hormonal de contracepció, que s'ha de repetir regularment.
Aquest mètode permet que el propietari triï el moment més
oportú per a la reproducció de la seva gata. D'altre banda,
té l'incovenient de poder produïr, amb el temps, efectes secundaris
de diversa importància.
La esterilització definitiva: mitjançant una petita
intervenció quirúrgica s'extirpen els ovaris de la gata.
Més fiable i menys pesada que el tractament hormonal. El mètode
quirúrgic presenta també menors efectes secundaris.
b- Pels GATS:
La esterilització definitiva: consisteix en
l'ablació dels testicles del gat.
AVANTATGES:
La esterilització presenta nombroses avantatges tant pel gat com pel seu
propietari, sobretot, un millor comportament.
Els gats sense esterilitzar i les gates en zèl marquen el seu territori
amb secrecions d'orina que tenen un olor fort i desagradable. Aquest
comportament desapareix en la majoria dels casos, així com els miols
intempestius que acompanyen els zèls de les gates.
El gat esterilitzat té menys tendència a escapar-se i es mostra
més afectiu amb els seus amos.
El gat esterilitzat es torna més sedentari i menys agressiu davant
altres gats.
L' esperança de vida d'un gat esterilitzat és més gran que
la d'un altre que no ho estigui (de 14 a 16 anys en lloc dels 6 a 10
habituals). Aixó s'explica per diverses raons: el gat esterilitzat al
tenir menor tendència a escapar-se; tant pel que fa a les ferides,
mossegades i esgarrapades típiques de les baralles amb altres gats i,
per tant, el contagi de malaties infeccioses, són molt menys frequents.
Lògicament també redueix la possibilitat de ser atropellat en les
seves sortides.
En les gates esterilizades són raríssims els tumors de mama i,
evidentment, les infeccions de l'aparell reproductor.
Assessoreu-vos bé amb el VETERINARI abans de malgastar temps i
diners!
LES MASCOTES, REGAL DE NADAL
Molta gent, cada any i durant el periode de Nadal -
Reis es planteja l'adquisició d'una mascota; i segurament, moltes
vegades, sense haver meditat prou el pas que estan a punt de donar.
Ens agradaría escriure uns consells pels que us trobeu en aquesta
situació, de cara a evitar posterios problemes familiars o abandonaments
soptats per manca d'informació.
- Abans d'escollir una mascota s'ha de tenir una idea aproximada de com la
volem: aspecte, caràcter, tamany, etc..., amb quí haurà de
conviure i el lloc habitual on desenvoluparà la seva activitat.
- Podeu fer aquest
"TEST"
- Tota la familia hi ha d'estar d'acord, ja que caldrà assumir tasques i
responsabilitats noves.
- Un cop els primers punts quedin clars i abans d'actuar pel nostre compte,
caldria assessorar-se millor i contrastar la nostra idea amb la d'un
professional (veterinari, criador o botiguer especialitzat) qui, a més a
més, us informaran de quines cures sanitàries, vacunacions,
alimentació, requisits legals, etc... haureu de complir si voleu tenir
aquesta mascota ben cuidada.
- També comentar-vos que, els que no tingueu pensat gastar-vos molts
calés en adquirir un gos de pura raça amb pedigree, existeixen
les gosseres i les protectores d'animals on hi podeu trobar tot tipus de
mascotes per adoptar.
- Sigui el que sigui el vostre cas, actueu sempre de manera responsable i, tant
la vostra mascota com la societat en general, us ho agrairà.
BONES FESTES !
LA LEISHMANIOSI CANINA
La Leishmaniosi canina,
també coneguda com " malaltía del mosquit" o "
malaltía per pessigada de mosquit " és un procés
parasitari amb manifestacions cutàneas i/o viscerals, ocasionades per la
multiplicació del paràsit dins les cél.lules del sistema
reticuloendotelial de l'hoste.
Etiología
L'agent causant és un Protozou de la família dels Trypanosomes i
del gènere Leishmània, que en les seves diferents espècies
pot infectar tant les persones com als animals domèstics.
Transmisió
La transmisió es realitza mitjançant vectors, insectes
hematófags del gènere Phlebotomus o especies afins. Encara no es
coneix bé el paper que hi poden jugar altres vectors passius com les
puces, les paparres i les mosques.
Distribució i incidència
La Leishmaniosi té una distribució mundial, afectant, sobretot
els Països Mediterrànis, Àfrica Oriental, Centre i Sud
Amèrica i algunes regions d'Ásia. A la Península
Ibérica, igual que en tota la conca Mediterrànea, es descriu de
forma endémica de baixa incidència l'existència de
Leishmaniosi cutànea i de Leishmaniosi visceral.
La incidència mitja de leishmaniosi canina a Espanya es xifra en un 8%
-10%, existint zones concretes de Córdoba, Càceres i Madrid, que
presenten una incidència propera al 40%.
Els gossos de races mitjanes i grans són els que presenten major
incidència, segurament per passar molt més temps a l'exterior, i
per tant, en contacte amb els vectors. Per les mateixes raons i dins d'aquest
mateix grup d'animals, els més afectats són els que tenen
pèl curt i edats superiors a un any.
Simptomatologia
Veure imatges
Aquest procés parasitari es caracteritza per presentar una
sintomatologia general molt inespecífica, amb un començament poc
acusat i silenciós, però amb un desenvolupament creixent i
progressiu, associat generalment a manifestacions de tipus cutani.
Durant els primers mesos de la malatia l'animal menja bé però
s'aprima; després es torna apàtic i sol presentar tremolors
irregulars; posteriorment apareixen les lesions cutàneas com:
alopècies, caspa i descamacions de forma generalitzada, úlceres
cutàneas, hiperqueratosis, nóduls cutanis, etc .....
Finalment els animals poden presentar adenopaties dels ganglis poplitis,
preescapulars i submaxilars, així com hepatomegàlia i
esplenomegàlia. Altres signes que es presenten amb frequència
són: epistaxis (sagnen pel nas), conjuntivitis mucopurulenta, perionixis
(creixement exagerat de les ungles), paresia de les extremitats posteriors (els
hi costa molt d'aixecar-se i els moviments) i símptomatología
renal (síndrome nefròtic).
La simptomatología descrita és variable i la seva evolució
pot oscil.lar entre els 3 i 8 mesos, al final dels quals i com a
consequència d'una disfunció renal i hepàtica greus, els
animals entren en coma i moren. En molts de casos, la mort és
consequència d'alguna complicació secundària.
El Diagnóstic
Sempre ha de ser realitzat per un veterinari i s'ha de basar en la adequada
combinació de diversos mètodes:
- Clínic-epidemiológic.
- Analítica i serología.
- Parasitológic. A vegades la impossibilitat de
visualització del paràsit al microscopi o les serologies
"falses negatives" poden complicar encara més un correcte i
precoç diagnóstic.
El Tractament
El tractament dels animals afectats per leishmaniosi continua essent un dels
aspectes més problemàtics i discutits de la malaltia. Per una
banda, és un procés amb una determinada possibilitat de
resolució terapéutica; pero, per altra banda aquests animals
són el reservori més important.
En las zones endèmiques d'alta incidència i atenent a criteris
sanitaris molt estrictes, s'ha recomanat el sacrifici dels animals infectats,
el que ha donat resultats altament efectius. En les zones endémiques de
baixa incidència com és el cas de la conca Mediterrànea,
és on es fa possible el tractament juntament amb controls
periódics dels animals afectats.
El tractament és llarg, moltes vegades costós i només
parcialment eficaç. En la majoria dels casos la teràpia no
aconsegueix l'eliminació total del paràsit ja que s'amaga en les
cèl.lules del sistema reticulo-endotelial esperant el moment
óptim per actuar, encara que si actua sobre la remisió temporal
dels símptomes. Actualment, amb els tractaments coneguts, no es pot
garantir que no existeixin recidives posteriors en intervals de temps
més o menys llargs. L'aplicació d'un tractament idoni en la
leishmaniosi canina passa per un diagnóstic precoç de la malatia,
per un exàmen detallat de l'estat sanitari general de l'animal, una
evaluació del seu estat inmunitari, i una selecció cuidadosa del
fàrmac i de la pauta terapèutica a seguir.
La Prevenció
Es basa en tres pilars bàsics:
1- El control dels reservoris (gossos domèstics) i la
eliminació de portadors ( gossos rodamons);
2- Lluita contra els vectors (sobretot els mosquits), amb aplicació
d'insecticides adequats sobre els llocs on crien els mosquit, o repel.lents
eficaços sobre els gossos que viuen permanentment a l'exteror;
3- Un diagnóstic precoç i un control veterinari periódic
dels gossos que pateixen la malatía.
Assessoreu-vos bé amb el VETERINARI abans de malgastar temps i
diners!
GERIATRIA VETERINÀRIA - El PPG
La major longevitat dels animals
de companyia que s'observa en els últims anys s'atribueix en gran manera
a un aport nutritiu més adequat, a la millora dels serveis mèdics
i quirúrgics dispensats pel veterinari, així com la major
disponibilitat d'informació per part dels propietaris respecte a les
modificacions senils que va experimentant el seu animal i la seva
prevenció i vigilància. L'estreta relació de companyerisme
que la mascota estableix amb el seu propietari i la complicitat
propietari-veterinari es converteixen en el punt clau de l'èxit d'un
Programa Preventiu Geriàtric (PPG).
Una de les responsabilitats que ha d'assumir actualment el veterinari
clínic de petits animals, consisteix en evitar, minimitzar o retrassar
el possible, l'aparició de quadres clínics inherents als
processos d'envelliment dels seus pacients.
No s'ha definit un moment puntual a partir del qual l'animal es consideri
geriàtric, sino que aquest concepte varia en funció de factors
com la raça i qualitat de vida. S'apunten diversos periodes de la vida
en els que el nostre animal de companyía mereix especial atenció
i cures dins un programa geriàtric:
- Gossos petits ( menys de 10 Kg ) .......... 9 - 13 anys
- Gossos mitjans ( de 10 a 25 Kg ) ........... 9 - 12 anys
- Gossos grans (de 26 a 45 Kg ) ............... 7 - 11 anys
- Gossos gegants ( més 45 Kg ) ............... 6 - 10 anys
- Gats (la majoria de les races ) .............. 8 - 12 anys
El programa de medicina preventiva geriàtrica instaurat pel veterinari
estarà constituït per un conjunt de visites periódiques i
mesures profilàctiques recomanades per a tots els animals de més
de 7 anys d'edat. Aquest programa serà, tant pel veterinari com per el
propietari de l'animal, un arma efectiva per el seguiment i control de l'estat
sanitari de la seva envellida mascota.
El veterinari mijançant la instauració d'aquests plans
geriàtrics, adequats per a cada animal, disposarà d'un important
nombre de dades periódiques dels seus pacients que, al final, l'ajudaran
en la diagnosi precoç de les alteracions fisiopatológiques de la
vellesa, així com en la vigilància d'altres processos
concomitants, que modifiquen la qualitat de vida dels nostres companys; el que
comporta uns beneficis considerables tant pels pacients com pels seus
propietaris.
Es molt important la comprensió per part dels propietaris dels riscos de
salut de la seva mascota envellida i de les possibles mesures preventives que
es poden instaurar.
La valoració veterinària del pacient geriàtric està
basada en la vigilància d'aspectes com:
- Salut buco-dental (tosca dental o sarro, piorrea, ...)
- Patología reproductiva i de glàndules accessories
(matriu, mama, próstata, ...)
- Afeccions musculars i esquelètiques (artrosi, espondilitis
anquilosant, ...)
- Pèrdua de la visió, l'olfacte i l'audició
(glaucoma, cataractes, sordesa, ...)
- Transtorns de la pell i del pèl (micosi, ...)
- Presència de parasitosis internes, tant de tipus localitzades
(tènies, ascaris, ...)com generalitzades (leishmaniosi, ...)
- Presència de parasitosis externes (puces,àcars de la
sarna, paparres, ...)
- Afeccions toràciques cardio-respiratòries (endocarditis,
bufs, enfisema pulmonar, ...)
- Afeccions digestives (restrenyiment, ...)
- Afeccions urinàries (cistitis, insuf. renal, ...)
- Desordres endocrins (l'hipotiroidisme, la diabetes, ...)
En funció de l'estat sanitari general, més que per la edat , a
l'animal se li aplica un determinat programa geriàtric;
lógicament, la varietat o complexitat dels exàmens clínics
o diagnóstics, seran superiors quan major sigui l'estat de deteriorament
del pacient.
CONSELLS
Comportament: Els animals geriàtrics es troben millor quan la
seva vida segueix una rutina constant. Qualsevol modificació en
l'entorn, costums o hàbits, cal fer-los de forma progressiva i
gradual.
Exercici: Activitat física regular i adequada, a la fi de
mantenir el vigor muscular i un pes corporal óptim.
Alimentació: Aliments "Diets" adequats a cada animal i,
sempre, prescrits pel veterinari.
Neteja: El pèl dels animals vells es torna sec, apagat i pot
arribar a caure. És molt important el respallat diari i rentats
periòdics.
Reproducció: És aconsellable evitar que els animals
geriàtrics (sobretot les femelles) tinguin descendència.
A casa: Zones atemperades, seques i netes, són les més
adequades per l'animal senil.
Visita periòdica al veterinari: La prevenció dels
processos senils és d'una gran importància tant per l'animal com
per el propietari.
Assessoreu-vos bé amb el VETERINARI abans de malgastar temps i
diners!
CONEGUEM MÉS A LES PAPARRES
És habitual a les nostres
contrades que a la primavera i a la tardor apareguin de cop i massivament les
paparres, que s'adhereixen a les nostres mascotes, poguent ocasionar malaties
greus tant als animals com a les persones que convivim amb ells, ja que
habitualment són portadores i transmisores de bacteris, virus i altres
agents patògens.
La duració del seu cicle evolutiu depen en gran mesura de la
temperatura, la humitat relativa de l'aire i de trobar o no hostes aptes. Les
paparres necessiten fins a tres anys per a completar el seu cicle evolutiu a
les zones de clima mediterrani i d'hiverns suaus. En consequència,
després del repós hivernal, els diferents estadis evolutius (
larves, ninfes i adults ) de varies generacions de paparres ataquen
simultaneament als hostes dels quals es nodreixen ( gossos, gats, cavalls,
vaques, rates, ocells, persones, ... no tenen un hoste especific! );
després de mudar a terra (on es nudreixen del suc de plantes), tornen a
buscar a finals d'estiu i durant la tardor nous hostes de sang calenta, pel que
poden repetir-se altres infestacions massives en aquestes èpoques de
l'any.
- Les dues espècies més habituals a la nostra zona són:
l'Ixodes ricinus i el Rhipicephalus sanguineus.
- Tots els estadis de les paparres pugen des de les plantes cap els animals de
sang calenta (hostes).
- Les femelles poden arribar a ingerir sang unes 200 vegades el seu pes
(aproximadament uns 400 mg) i fer uns 3.000 - 5.000 ous durant la seva curta
vida.
- Poden contagiar malaties greus com la Piroplasmosi, Babesiosi, Ehrlichiosi,
Febres Q, Hepatozonosi, Paràlisi, Meningitis per transmissió de
virus, ...
- El sígnes que us poden fer pensar que la vostra mascota pateix alguna
d'aquestes malaties són: febre alta intermitent, anemia, coixeres,
cansament exagerat, edemes a les extremitats, ... Donat el cas, caldrà
contactar amb el veterinari el més aviat possible.
Com podeu comprovar, les paparres, són uns enemics a tenir en compte i
cal mantenir-les a ratlla. Els mètodes que actualment donen més
bon resultat per el seu control són:
- Durant la primavera-estiu cal mantenir el lloc, on habitualment viu l'animal,
net i sense herbes i evitar passejar per zones humides ( rieres, basses,
estanys, ... ) i llocs molt plens de vegetació.
- Aplicació d'insecticides acaricides adequats per a exteriors i
interiors de locals i casetes.
- Aplicació d'insecticides acaricides adients sobre els animals, ja
sigui mitjançant collars, solucions líquides o pólvores. (
Nota: no tots els productes que es comercialitzen actualment tenen la mateixa
efectivitat, ni estan exents d'efectes secundaris potencialment tóxics
per a l'animal o les persones que els manipulen.)
- No arranqueu mai les paparres de la vostra mascota, ja que ens pot donar
problemes. Si del que es tracta és de treure'n poques, podeu provar de
fer-lis tocs amb un cotó impregnat d'eter, acetona o tirar-li una gota
d'oli.
Assessoreu-vos bé amb el VETERINARI abans de malgastar temps i
diners!
LA FÒBIA ALS SOROLLS
La fòbia als sorolls
és una resposta de por manifestada mijançant conductes de fugida,
ansietat o defensa (agressivitat), que s'acompanya d'una expresió
corporal típica i de l'activació del sistema neuroendocrí.
En un gran nombre de casos els sorolls són l'estímul responsable
del desencadenament d'aquesta alteració del comportament. Els problemes
que impliquen respostes de por anormals o exagerades poden tenir un component
genètic. Malgrat tot, l'ambient juga un paper essencial, en
funció del qual es poden distingir dos tipus de fòbies:
- Les fòbies ontogèniques s'originen com a
conseqüència d'una síndrome de privació. L'origen
d'aquestes es troba en el període sensible del gos (de les 3 a les 12
setmanes de vida), quan l'animal ha estat privat totalment o parcialment
d'estímuls externs i no s'aconsegueix una socialització adequada
d'aquest animal.
- Les fòbies postraumàtiques es solen presentar a partir
d'una experiència desagradable davant un estímul determinat o
davant successives experiències negatives que s'han adquirit de manera
gradual.
En qualsevol cas, l'estat fòbic sempre estarà influenciat pel
comportament del propietari. Una gran protecció o l'intent de
tranquilitzar en excés a l'animal, pot soposar un reforç de la
conducta de por. Molt sovint, el que aconsegueix el propietari és
transmetre a l'animal la sensació de que la situació és
realment perillosa.
L'evolució clínica d'un estat fòbic pot desembocar en
un hàbit o en una sensibilització a la causa que
origina la fòbia. En el primer dels casos, el problema tendeix a
desaparèixer. En canvi, quan s'origina una sensibilització,
l'animal experimentarà un fenomen d'anticipació emocional,
reaccionant amb una resposta de por davant diversos estímuls que tinguin
característiques similars o bé, relacionats amb el que va
originar el problema. S'arriben a diferenciar tres tipus segons la resposta de
l'animal: fòbia simple, fòbia complexa i estat
pre-ansiós.
En aquests tipus de problemes, el més important és aconseguir la
identificació de l'estímul o estímuls que originen el
problema, i posteriorment realitzar un estudi de reaccions de l'animal i del
propietari davant el mateix.
LA PREVENCIÓ:
La millor manera de prevenir les fòbies consisteix en exposar a l'animal
al major nombre possible d'estímuls diferents quan encara són
joves, sempre que aquests no constitueixin experiències negatives per
l'animal.
EL TRACTAMENT:
En ocasions, moltes fòbies o pors poden ser tractats amb èxit
mitjançant una teràpia de modificació de la conducta. El
pronòstic d'aquesta teràpia serà molt variable en
funció de l'individu, de la durada de la fòbia, de la capacitat
de controlar els estímuls intensos durant el tractament i de
l'èxit de trobar un estímul artificial eficaç que pugui
ser controlat durant els exercicis d'exposició. És imprescindible
la total col.laboració del propietari de cara a un bon pronòstic
en la resolució del problema. En general, la majoria de propietaris
solen adoptar una actitud protectora vers el seu animal desconeixent l'efecte
contrari que això pot ocasionar al seu gos. En el moment en què
el propietari aprèn quina és l'actitud adequada que ha de prendre
davant l'animal, s'aconsegueix un gran avanç en l a teràpia del
problema.
La utilització de fàrmacs pot resultar necessària en
alguns casos (sobretot en els que el pànic és intens) com una
ajuda per aconseguir que l'animal sigui més receptiu a
l'aprenentatge.
RECORDEU!
Perque el vostre animal gaudeixi d’unes bones revetlles i no pateixi amb
el soroll dels petards, no n’hi ha prou en administrar-li tranquilitzants
o sedants el mateix dia, cal instaurar un tractament de modificació de
consducta o farmacològic un periode de temps abans.
Assessoreu-vos bé amb el VETERINARI abans de malgastar temps i
diners!
LA CAPACITAT TERAPÈUTICA DELS ANIMALS DE COMPANYIA
La medicina porta dos segles
utilitzant animals domèstics com a terapeutes insubstituibles, tant en
el camp de la psiquiatria com en el de la medicina en general.
Aquesta capacitat curativa està avalada per nombrosos estudis, entre els
que destaquen les següents conclusions:
- Parlar o acaronar un gos redueix l'estrés i la tensió
arterial.
- Els animals de companyia, i en especial els gossos, ensenyen als nens a
comunicar-se millor i a establir relacions socials més relaxades i
fàcils.
- Les mascotes estimulen la conversació en els nens autistes i amb
transtorns mentals; milloren el seu estat anímic i els fan sentir
més segurs.
- Els animals de companyia animen al contacte físic i a l'exercici,
activitats que estimulen l'alliberament de substàncies que predisposen a
l'optimisme.
- En persones de la tercera edat, la companyia d'un gos redueix de forma
sorprenent el nombre de visites al metge.
- En centres penitenciaris en els que es permet la convivència amb
animals hi ha menys violència.